Postfunció: 23F – Anatomia d’un instant

Després de la funció, us proposem un col·loqui per reflexionar sobre la proposta i el seu procés de creació amb la companyia i amb una professional de la crítica escènica.

Sobre l’espectacle

Una aproximació al període de la transició espanyola prenent d’eix vertebrador el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981.

Un assaig a partir de la novel·la de Javier Cercas Anatomía de un instante: l’instant en què Adolfo Suarez, president del govern en funcions, es va estar assegut mentre les bales dels colpistes brunzien al voltant seu a l’hemicicle del Congrés dels Diputats i tots els altres parlamentaris –tots menys el general Gutiérrez Mellado i el secretari general del Partit Comunista Santiago Carrillo– buscaven refugi sota els seus escons. La crònica d’aquest gest, la crònica d’un cop d’Estat i la crònica d’uns anys decisius en el naixement de la nostra democràcia.

Entitat col·laboradora: Escena Vilanova
Modera: Teresa Bruna

Què en diu la crítica? Més informació i entrades

Conversa: Canto jo i la muntanya balla

Del llibre a l’escena. Com transportar la màgia de Canto jo i la muntanya balla a l’escenari.

Muntem una trobada amb el director Joan Arqué, la crítica literària de Núvol Rita Rakosnic i el crític escènic Andreu Gomila. Compartim les claus per transportar a la sorra de la Biblioteca de Catalunya, aquest llibre que ja ha venut més de 40.000 exemplars només en català (i que està traduït a un quinzena d’idiomes a hores d’ara).

Caldrà invitació per accedir-hi. Es farà sessió per Streaming a través de l’instagram de la llibreria Laie.

APUNTA-T’HI!

Sobre l’espectacle

Guillem Albà i Joan Arqué ens proposen portar a escena el llibre d’èxit d’Irene SolàCanto jo i la muntanya balla. Una dramatúrgia de Clàudia Cedó amb música de Judit Neddermann, que ens portarà a gaudir d’un text màgic on podrem veure un híbrdi de teatre de gest, text i música en directe al Teatre Biblioteca de Catalunya.

Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.

Canto jo i la muntanya balla prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

 

Conversa