Postfunció: Bye bye, Hort dels cirerers

Després de la funció, us proposem un col·loqui per reflexionar sobre la proposta i el seu procés de creació amb la companyia i amb un/a professional de la crítica escènica.

Sobre l’espectacle, Bye bye, Hort dels cirerers

Liubov Andreievna, després de cinc anys de residir a París on ha anat a refugiar-se deixant enrere la vida de la finca familiar, es veu obligada a tornar a Rússia. La seva filla Ania de 17 anys la va a buscar. La família la reclama perquè es faci càrrec del moment difícil que tots estan passant: la propietat està a punt de sortir a subhasta. Com que ningú de la família pot fer front als interessos acumulats ni a  la hipoteca, Lopakhin, fill dels antics serfs, esdevingut ric, compra la propietat.

 La nova versió deixa de banda les trames secundàries per poder apropar-se més nítidament a l’essència de la mirada de l’autor: la fragilitat dels éssers humans quan han d’enfrontar-se amb les turbulències dels seus temps, l’adeu obligat al casal on se sosté la intimitat ancestral, i el vertigen davant un mon nou, inintel·ligible, que segresta les ancianes maneres de conviure i obliga a confrontar-se amb el buit. El detall minuciós sobre aquests temes expressen la impotència de Liubov Andreievna i els seus, que acaba amb la tala de l’Hort.

 Avui dia, apropar-se a l’eloqüent metàfora premonitòria ens dona perspectiva i distància. La desaparició de l’Hort pot servir de mirall a la nostra pròpia incertesa respecte dels temps que s’acosten. Com Liubov, fugim, no sabem què fer per salvar-nos. No tenim cap imatge real que projecti un futur humanista d’assossec i esperança.

Com preparar-nos pels temps que s’apropen? L’escala emocional en la que vivim ens permetrà adaptar-nos al mon de la intel·ligència artificial que sembla que dominarà el futur? Divorciats de la naturalesa, podrem deixar d’enyorar la blancor dels arbres fruiters? Trofímov confiava en un nou ordre, que li permetia dir “Tot Rússia és el nostre jardí”. Els Europeus també hauríem desitjat, al llarg del segle XX, que tot Europa esdevingués el nostre jardí. Però ja, dins del final del primer quart del segle XXI, hem interioritzat que somniar en jardins és part del passat. Europa, com idea, representa, a hores d’ara, més aviat una càrrega que se’ns menja. Astorats per la rapidesa dels canvis assistim paralitzats a una descomposició manifesta del mon dels avantpassats. No sabem què fer per salvar-nos. Des de que Txèkhov va sintetitzar la seva intuïció sobre el futur de Rússia amb la metàfora de la destrucció d’un jardí tan emblemàtic, hem anat assistint a una descomposició manifesta.

Entitat col·laboradora: Adetca
Modera: Ramon Oliver